Ficció? no ficció? Literatura
Josep Maria Espinàs a El Periódico del 18 de novembre del 2010
Fa pocs dies, comentava el fet que hi ha periodistes que publiquen llibres d’excel·lent qualitat literària. També es produeix un fenomen complementari: hi ha autors de bons llibres que s’adapten perfectament al format d’un article: Pairolí, Pàmies, Monzó, Mira, Teixidor… Els cito com una mostra.
Algú ho pot trobar normalíssim: «Al capdavall tots són escriptors».
Jo em defensaria dient que tant Beethoven com Wagner són compositors, i que és difícil que els autors de cançons sàpiguen escriure òperes. I al revés: no tots els compositors són aptes per escriure una encertada melodia per a Frank Sinatra.
Més d’una vegada m’he trobat amb algú que em diu: «Com que tu escrius, podries fer-me un text per…». I no han entès que m’hi resistís. Potser sí que el podria fer, basant-me en l’ofici, però jo sé que, escrivint a disgust sobre aquell tema, el resultat final no m’hauria satisfet.
O sigui que, segons la meva opinió, és un fet notable que uns escriptors que fins ara eren qualificats «de llibre» redactin amb encert un article periodístic, i que el periodisme d’investigació pugui concretar-se en llibres d’alta qualitat narrativa. En català hi ha alguns precedents de múltiples capacitats, i Josep Maria de Sagarra n’és un exemple excepcional. Autor de novel·les –Vida privada-,
d’obres de teatre, de grans poemes i de magnífics articles. Hi ha escriptors d’una sola corda i escriptors polivalents. I en tots dos camps, n’hi ha de mediocres i de magnífics.
Però tornant a la coalició de literatura i periodisme, em sembla que és un fenomen que s’ha accentuat en el nostre temps, i que la tendència segurament arrelarà. La meva editora diu sovint que, al seu entendre, la literatura periodística apunta al futur. Que la qualitat constructiva i narrativa d’un llibre -també en obres de ficció- és deutora del modern periodisme.
És evident que sempre hi haurà llibres bons i llibres frustrats, i que no hi ha cap recepta màgica perquè un autor s’asseguri la qualitat, i tampoc l’èxit. Però la raresa que va suposar A sang freda, de Truman Capote, que va iniciar la modalitat narrativa anomenada de no ficció, basada en la reconstrucció novel·lística de fets documentats, ja no és una raresa. Cada vegada té més exemples de qualitat.
